Un runner....

Un runner....
...camino de su primer Ironman a los 45

sábado, 7 de mayo de 2011

Creuar la meta és molt difícil, decidir no fer-ho també...

TRAIL WALKER 2011


Eren les 7:15 del matí i ja estava arribant a Santa María de Palautordera. El cel estava ennuvolat i amenaçava pluja.

He conegut a l'equip amb qui tindria l'orgull de còrrer. L'equip estava format per gent d'un caire especial, molt bona gent, la Maria, Carme i LLuis i l'equip de suport dos germans en Lluis i en Jordi.


Els nervis es respiraven a l'ambient i les ganes de començar  també. Anuncien el briefing de com anirà el dia i tot pinta molt bé, a més diuen que mitjançant aquesta acció han recaptat gairebé mig milió d'euros per INTERMON OXFAM, no està gents malament.

Donen el tret de sortida i tots 4 comencem a un bon ritme, ni fort ni lent, bon ritme. Als pocs minuts ja comença a caure plujim i és la forma de dir-nos que anirà apareixent de forma irregular però que ens acompanyarà segur. Ens posem capelines, ens treiem capelines, ens la posem i ens la treiem i així unes quantes vegades.

L'inici de la cursa és una pujada que ens situarà fins als 1.300 metres i gairebé arriba fins al CP 2, és a dir, els 16 qm. No vull dir res a l'equip però ben aviat em comencen a sorgir uns lleus dolors i punxades al peu dret. Intento avançar en silenci i si pot ser que no s'enadonin de la lleugera coixera que s'està incrementant per moments. Anem mantenint converses amb la resta de l'equip ja que jo no els conec de res, però em reben com si fos un veterà de l'equip. Com sempre m'en adono que darrera de cada persona hi ha una historia per descobrir i un cop més n'aprenc de la gent.

Arribo al CP 2 (16 qm) i m'aparto una mica del grup i intento estirar el peu amb discrecció. Em diuen que a partir d'ara i fins el CP 3 (qm 27,5) tot és baixada i penso que això serà bo pel dolor del meu peu,.."error". El dolor va incrementant cada cop més i em plantejo prendre algun calmant. També penso que no és només un tema de calmar el dolor sino el que realment està passant es que a cada passa m'estic fent més mal. En un moment donat entre medicaments i una mica de distracció a la ment pots "evitar" el dolor, però si saps que a cada pitjada se t'està carregant més el peu, doncs es que t'ho has de plantejar.

La meva coixera ja és impossible de disimular, m'agafen rampes i punxades a la part del pont del peu, noto que se m'està inflant el peu i que a més no puc fer el joc de doblegar el peu en cada pitjada i el fet de caminar malament fa que se'm carregui muscularment l'altre cama. Si em quedesin 30 qm crec que no m'ho pensaria dues vegades i tiraria endavant, però es que cada cop és més dolorós i em manquen 70 qm.

En arribar al CP3 no tinc cap dubte que el peu aguantarà uns qm més però sens dubte acabaré petant muscularment i que una lesió serà indiscutible. Faig la reflexió i penso que si hagués anat jo sol deixaria la cursa en aquell mateix moment, pero penso en la resta de l'equip i no puc deixar-los tirats i que per la meva lesió no puguin continuar. Mentres em reposo amb una amenida parlo amb la Maria, la cap de l'equip i li pregunto quines són les repercusions en el cas de que jo no pugui seguir amb la cursa i em comenta que ho preguntarà a la organització. Sens dubte la resposta que em dongui  condicionarà la meva decisió. Quan torna la Maria em comenta que tot i que abandoni un dels quatre, les altres tres poden seguir sense cap problema, que només en cas de que quedesin dos si que s'haurien d'ajuntar amb un altre equip.

Després de saber que el meu abandonament no els quartaria a l'hora de seguir ja no cal dir res perque les mirades ho deuen tot.

Des d'aquí vull agrair a la Maria, Carme, Lluis, Jordi i el seu germà Lluis l'amabilitat, sencillesa i tracte que m'heu brindat des del primer minut. Estic segur que aconseguireu el vostre somni. Ja fa molt de temps que lluiteu per ser a la TRAIL WALKER, entre la paradeta del mercat per vendre llumetes de nadal i altres cosetes, la cursa que vareu montar per aconseguir el donatiu per INTERMON OXFAM i això ja ho heu aconseguit. ENDAVANT I MOLTA FORÇA

Carpe Diem

2 comentarios:

  1. Aconseguit :) Sergi, milions de gràcies per venir. Ara recupera't i a pels Monegros!

    ResponderEliminar
  2. Carme, milions de gràcies a vosaltres per confiar en mi.
    Va ser una llàstima no poder compartir més estona perqué amb les 6 hores que us vaig conèixer vaig al·lucinar amb moltes coses que m'explicàveu. En especial tu Carme ets una autèntica campiona qué repte que set posa davant, repte que assoleixes tant en l'àmbit esportiu com sobretot en el personal.

    ResponderEliminar